3r Concurs de MICRORELATS: ÉS LA TRIBU LA QUE EDUCA

El proverbi africà “Per educar un nen fa falta tota la tribu”  s’utilitza sovint  com a reflexió per expressar el convenciment de que la responsabilitat de l’educació dels nens i nenes no és pas únicament dels pares o de l’escola sinó que és un  assumpte de tota la comunitat.  També s’utilitza per donar valor als diferents agents educatius de la nostra societat:  la família, el sistema educatiu,  l’educació en el lleure, l’educació cívica, el paper educatiu que tenen el joc i les joguines, els llibres, el cinema, l’esport, les músiques i les seves lletres, la televisió...    Hem girat la frase i l’hem convertit en...És la tribu la que educa”, tu i jo i l’altre, tothom ha d’ajudar a ensenyar a descobrir la vida  als  nostres infants.

3r Concurs  de Microrelats 2021

ÉS LA TRIBU LA QUE EDUCA 

-Organitzat conjuntament amb el Vila?ensa. Festival del pensament de l'Alt Penedès-

 Tema : “Què ens educa cap al bé? I cap al mal?.

 Bases

1.Hi podran participar totes les persones majors de 16 anys.

2.Tots els treballs participants hauran de tenir una extensió que no superi  les 300 paraules.

3. El jurat valorarà  la qualitat literària, l’originalitat  i  la relació amb el  tema  del concurs.  Els textos no han de respondre directament la pregunta sinó que han de desenvolupar una ficció literària que tracti el tema.

4. Les obres han de ser individuals, escrites en català i inèdites. Cada participant podrà presentar només un text.

5. Els originals  s’han de presentar en un document en format Microsoft Word, OpenOfice o PDF amb lletra Arial, cos 12 i a doble espai.

6. Terminis i presentació:

A/ Les obres s’han de presentar per correu electrònic amb l’assumpte “Concurs microrelats 2021” entre les 00.00 h  del dia 1 de gener i les 23.59 h del dia 8 de març de 2021 a  l’adreça  microrelatstribu@gmail.com

Caldrà enviar dos arxius en un únic correu:

El primer arxiu contindrà el text que es presenta a concurs en format Microsoft Word, Openoffice o PDF, i anirà anomenat amb el títol del text  i el pseudònim de l’autor o autora. Per ex: “El rostre – Lluna -”. Tots els textos aportats en un altre format seran esborrats i no entraran a concurs.

El segon arxiu, que no s’obrirà fins després del veredicte, anirà anomenat amb el títol “Dades personals” i inclourà títol del text, pseudònim, nom, cognoms, edat, adreça, telèfon i correu electrònic.

B/ Un cop finalitzat el concurs  tots els arxius amb els textos no premiats seran esborrats. L’organització del Concurs no es fa responsable dels correus electrònics que no arribin o arribin en mal estat a la direcció de correu electrònica exposada.

C/ Pel fet de participar en la convocatòria, els autors i autores autoritzen al Grup de Mestres de l’Alt Penedès i al Vila?ensa a  fer difusió i promoció del Concurs fent servir reproduccions parcials o totals de les obres, amb les referències adients d’autoria, en qualsevol mitjà publicitari (revistes, premsa, ràdio, TV, cartells, webs i blogs, etc.).

7. El Jurat estarà composat per en Josep Maria Verge, mestre, na Carme Ortoll, mestra, n’Antoni Munné-Jordà, escriptor i en Jordi Llavina, escriptor i professor.

8. Veredicte

++ El veredicte del jurat es farà públic en l’acte que es realitzarà a  Vilafranca del Penedès la tercera setmana d’abril del 2021, dins els actes del Vila?ensa, Festival del Pensament del Penedès. La data i l’hora s’anunciaran oportunament.

++ El veredicte del jurat serà definitiu i inapel·lable.

++ El jurat  es reserva la possibilitat de concedir  accèssits.

9.Premis

Seran premiats els quatre millors microrelats . 

El premi consistirà en:

     A/La màxima difusió  dels microrelats guanyadors:

      + Els setmanaris penedesencs “La Fura” i “El 3 de 8” i el digital “Eixdiari” en l’edició posterior a l’acte del veredicte,  publicaran  els microrelats guanyadors, així com els possibles accèssits.

      + Ràdio Vilafranca emetrà els microrelats guanyadors.

      B/ Altres premis

Entre d’altres, visites a museus, llibres, entrades per espectacles... gràcies a  les empreses i entitats col.laboradores.

10.  Les persones  participants al Concurs de Microrelats  subscriuen les següents bases i accepten el veredicte final del jurat. També entenen i accepten la possibilitat que els premis esdevinguin deserts si el mateix jurat així ho creu convenient.

 11. El jurat  es reserva el dret a interpretar aquestes bases en cas de dubte o decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista.

 Per a qualsevol dubte o aclariment podeu escriure’ns un correu electrònic a la següent adreça microrelatstribu@gmail.com.

El Concurs de Microrelats ÉS LA TRIBU LA QUE EDUCA és possible gràcies a la col.laboració de:

 +Setmanari  La Fura            +Setmanari “El 3 de 8”      +Ràdio   Vilafranca       +Eixdiari

+Vinseum                             +Museus de Calafell           +Museu  del Ferrocarril

+Biblioteca Museu Víctor  Balaguer                               +Castell de  Gelida

+Museus de Sitges              +Museu Pau Casals             +Biblioteca Torras i Bages

+Editorial Andana              +Llibreria L’Odissea            +Llibreria La Cultural

+Llibreria  Cuscó               +F.M.R.P.C. Federació de Moviments de Renovació pedagògica de Catalunya

+Copisteria  La Rambla     +Fundació Pinnae               +Temporada  d’espectacles  Cal Bolet i Auditori 

+CineClub Vilafranca        +Jazz Club  Vilafranca        +I.E.S. Milà i Fontanals

+Cellers  Albet i Noya       +Cellers 1+1=3                   +Consell  Comarcal de l’Alt Penedès

 Organitzen:

++ Grup de Mestres  de l’Alt Penedès   i     Vila?ensa.   Festival del pensament  del  Penedès     

 

 2n Concurs de Microrelats  Setembre 2020 -Organitzat conjuntament amb el  Vila?ensa. Festival del pensament de l'Alt Penedès-

Tema: Què vol dir ser humà avui ?

Microrelats guanyadors  2020

L’Àngel de pedra

Què és ser humà? És la pregunta que dona voltes contínuament dins el cap de l’àngel mentre observa com els ciutadans de Roma creuen el pont dels Àngels.  Postrat dalt del seu bonic pedestal de pedra observa aquell món amb indiferència. Fa tants anys que està allà, que ha oblidat el que significa ser humà. Ja sap que no fan falta dues cames i dos braços per ser-ho. De tant en tant, creua el pont un senyor gran que s’ajuda d’una crossa per poder caminar, després de perdre part d’una cama en un accident. A més a més jo també tinc dues extremitats encara que no les pugui moure, pensa. Serà la intel·ligència?. En aquests temps de progrés és una de les característiques més preuades. Però també descarta la idea ràpidament. Després de tants anys d’observació sap que cada persona posseeix capacitats úniques i valuoses; des de l’estudiant incomprès que travessa el pont diàriament amb els ulls encesos d’emoció per tornar ja entrada la nit amb llàgrimes i determinació marcada al rostre. Fins i tot la venedora tan amable de sota seu, que no ha pogut trepitjar mai una escola, és infal·lible en càlcul. Fa temps que la gent ha deixat d’intentar enganyar-la. I encara que la mare que passeja per allà cada dia ha estat descartada en diverses feines, és infal·lible a l’hora de llegir emocions. 

L’àngel gairebé havia perdut l’esperança de trobar la resposta  quan, després d’una gran tempesta, la venedora havia perdut la paradeta. Llavors es produeix un fet insòlit i inesperat als ulls de l’àngel: tots els veïns que ha observat fins el moment fen el possible per ajudar a la venedora. En aquest moment se n'adona: la compassió i empatia és el que fa humans als humans, trets que l’àngel de pedra no posseeix.

                                                                                                 Alba Neher Mestre   -Sant Martí Sarroca-

Els robots també corren

Arribes a casa després d’un dia estressant. Et canvies de roba, les sabatilles apunt, agafes la motxilla i, sense pensar ni en agafar aigua, tanques la porta i surts ràpidament. Ja ets al carrer, et poses a córrer, respires, intentes respirar més fort però t’ofegues de seguida, penses: hauríem d’afluixar una mica el ritme i ser constants. I segueixes corrent, avinguda avall, les cares de la gent són cada vegada més difuminades, les mirades imperceptibles, ni tan sols pots distingir bé els portals que abans solies descriure a la perfecció. 

Albires la pujada, agafes aire i no t’atures, les cames et pesen i el cor cada vegada batega més fort però no pots frenar, desobeiries el teu propòsit. Esbufegues desesperadament, creus que no pots continuar però segueixes, i corres, corres i sembla que el temps s’aturi per instants i ara, en aquest precís punt, pam! La part més visceral ha aflorat per fer-te sentir millor. 

Recordes la conversa que has mantingut al matí amb el company de feina del costat i sí, soc humana perquè corro per haver-m’ho proposat, he estat a punt de defallir però he estat valenta i no m’he aturat, m’he cansat i he suat, he somrigut i gairebé he plorat. Quina obra mestra d’enginyeria podria superar-ho?

                                   
                                                                                                       Anna Cantacorbs Centellas   -Calaf-

 El pes del coneixement

Es trobava sola, a les fosques i arraconada en una cantonada d’una habitació. Encara no tenint clar tot el temps que havia viscut ni el temps que li quedava, es va posar a reflexionar. La raó de la seva existència havia sigut la de carregar i protegir una de les fonts més importants de coneixement de l’esser humà: els llibres. 

Al llarg de molts anys havia pogut veure infinitat de portades: català, castellano, english, socials, història, religió, filosofia, música, biologia, tecnologia, física, química, historia de l’art... Però mai havia pogut veure’n un per dins. “Això és el que vol dir ser humà? Tan sols un esser viu, ple de coneixement?” –es preguntava – “No, no pot ser. Hi ha d’haver alguna cosa més.

”Es preguntava per uns llibres que no sabia ni tan sols si existien. On eren totes aquelles portades que trobava a faltar? Generositat, empatia, amabilitat, tendresa, respecte, bondat, humilitat, lleialtat i un llarg etcètera. Hi hauria algú més com ella que s’encarregava de guardar-los? N’estava convençuda o almenys això es el que li agradava pensar. No volia creure que tota la responsabilitat requeia sobre ella. 

Però ella no sabia res del món real. Ella era una motxilla.

                                                                                            Oriol Casas Huguet -Vilafranca del Penedès-Respiració  artificial

Entra la infermera. Es dirigeix cap al pacient. La infermera porta el pronòstic en mà en un sobre mèdic que destapa, traient l'informe amb el misteri d'una plica. El pacient mira a la màquina, el pacient mira a la vida. La infermera adverteix en l'ambient un amor d'home i màquina mentre arriba fins als seus ulls la informació del sobre i llegeix.

                                                               
                                               Ismael Ceballos  Griñan  -Lloret-

                                              

 Les il.lustracions  han estat creades per Ingrid González Sanmartí, Judith Navarro Jorsán, Núria Jiménez Mestres i Adriana Pérez Codó, alumnes de Batxillerat Artístic de l'IES Milà i Fontanals de Vilafranca.

1r Concurs de Microrelats     Abril 2019

Tema:  lliure  

Microrelats guanyadors 2020

Arrels 

Palplantada enmig de l’andana intenta recordar la darrera vegada que va venir al poble. Però no... no ho aconsegueix. Estreny l’ansa del maletí amb força i abandona l’estació tota decidida. Per fi ha trobat un comprador i té ganes d’enllestir. Vol tornar a la ciutat al més aviat possible.

Avança pels carrers que la van veure créixer i constata que la majoria han canviat molt. Ep! El bar de la plaça segueix igual! Què se n’haurà fet d’en Manolo, que cada tarda trobava una estoneta per jugar a pilota amb ella, quan hi havia poca clientela. O de la Dolors, la seva dona, que de tant en tant la deixava entrar a la cuina per ensenyar-li alguna de les seves receptes. Just davant del quiosc, encara hi ha el banc atrotinat on la senyora Mercè li solia explicar un munt d’històries fascinants. Ara és ella qui ho fa, quan posa els nens a dormir. Continua pel carrer de la fleca acompanyada d’una flaire de pa recent fet que la transporta a la infància i deixa a mà esquerra el camí del bosc. Deuria tenir uns deu anys quan van construir la cabana de l’arbre amb els amics i l’ajuda inestimable de l’Antoni, el fuster del poble. Sembla ser que allà hi faran una urbanització. De sobte pensa en l’àvia, amb qui sovint anava d’excursió. Com troba a faltar aquelles sortides. Quan passa per davant de l’escola, la nostàlgia ja s’ha apoderat d’ella. Sap que aquí els seus fills serien molt feliços.

Finalment arriba davant la casa dels pares, on l’espera un senyor encorbatat. S’hi apropa amb un somriure d’orella a orella i els ulls humits d’haver plorat:
—Ho sento molt, però no està en venda.

I esclafeix a riure sota la mirada incrèdula d’aquell desconegut.

                                                                                                                 Òscar Turull Basar 

 El conte

Ningú del poble es va atrevir a dir-me que no feia bé el paper. Es veu que portava el cistellet al braç equivocat, que vaig triar el camí llarg per fer temps perquè en realitat no volia arribar a casa de l’àvia i, a més, em vaig aturar a menjar-me un dels entrepans que li duia. Però el que més va molestar els meus veïns va ser la cançó que taral·lejava: es pensaven que eren udols per atreure el llop.

L’àvia i el caçador es van queixar a l’alcalde perquè estaven cansats d’esperar- me tot el dia. “Potser s’ha perdut”, va dir la mare al grup de WhatsApp. Però el llop va respondre de seguida que no m’havia ensumat ni de lluny i això que s’havia recorregut tots dos camins, el llarg i el curt, de punta a punta.

L’endemà tots els habitants del poble es van reunir a la plaça. Van fer tota mena de comentaris sobre el meu caràcter adolescent i finalment van decidir tornar a repartir-se els papers. “Quan es cansi de fer broma, tornarà i ja no tindrà cap paper en aquesta història”, va dir l’home que ara feia de pare. Però no tornaré, no ho faré mai; m’encanta que no sospitin que he marxat definitivament i amb la caputxa de foc ben lligada a un altre conte més modern.                                                                                                              Raquel Casas Agustí

El vestit blau

El vestit blau. Sí, el vestit blau que vaig demanar per Internet. Ma mare no sap que el tinc. No me l’hauria deixat comprar, hauríem tingut la mateixa discussió de sempre: que si al col·le no s’ha d’anar amb vestidets i que encara menys algú com jo. Segur que em plouran crits quan em vegi. Per sort, avui no m’hi porta ella. Avui puc posar-me el que vull. I el vestit blau. ..

El vestit blau és ideal! Ja n’hi ha prou de portar la roba que ella vol que porti. Vull ser jo, que tothom vegi que sota els pantalons amples de sempre hi ha unes cames primes i un cul treballat per quatre classes de dansa a la setmana. Per això, el vestit blau és perfecte. Queda just per sobre del genoll. Ara, m’hauré de depilar perquè porto uns pèls...! Sí, em depilo i em poso mitges. Que la Marta es mori d’enveja, que vegi que hi ha unes cames a classe que són millors que les seves. Això sí: em posaré vambes, tampoc cal passar-se. Si em posés talons segur que seria massa, almenys ara, per començar. Les Converse blanques hi lliguen perfectament. I els cabells? Ai, no havia pensat en els cabells! Hòstia, no me’ls hauria d’haver deixat tallar tant. Però que si “no pots anar amb els cabells tan llargs”, que si “a tu et queden bé curts, com quan jo era petita, que els portava curts”. Mira, mama, tu fot el que vulguis, però a mi m’agraden llargs. No sé per què et faig tant cas. Sí que ho sé: per no amoïnar-te. Però s’ha acabat viure la vida que tu vols que visqui. Jo sóc així: algú que porta vestit i ensenya cuixa. Avui tothom coneixerà la Míriam. S’ha acabat ser en Pau.

                                                                                Gisela Galí LLaurador

UN MAPA

En Karim va entrar a la tenda frissant per recuperar el tresor que hi tenia amagat. Va enretirar el coixí i va abraonar-se damunt del mapa que havia trobat al terra el dia anterior. Va desplegar-lo amb molta cura i va espolsar-ne les restes de fang, que havien quedat incrustades al paper. Aleshores va agafar un llapis amb la mà dreta i va començar a traçar una tímida línia. La punta del llapis avançava deixant una estela de color darrere seu que dividia el mapa amb la mateixa fragilitat que un vaixell trenca el mar. La línia vermella (perquè en Karim sempre pintava de color vermell) penjava de la Pensínsula Itàlica talment com un cordó d’aquella bota rocosa. Amb fermesa, va seguir el traç fins arribar a l’altre riba del mar. Va repassar la ratlla una i altra vegada i, sense voler, va traspassar a l’altre costat del paper. Però no va aixecar el llapis del mapa fins que la línia vermella –que ara ja era massa gruixuda per dir-n’hi línia- unia el taló de la bota italiana a l’actual Síria. Quan va acabar, en Karim va llençar el color amb força i va anunciar somrient: “Mira, mare, un pont!”                                                                                                                              Núria Sala i Ventura

Les il.lustracions han estat creades per alumnes del Batxillerat artístic de l'IES Milà i Fontanals de Vilafranca

Accèssits 2019 

El Regal

La meva filla té unes coses... M’ha regalat un pitet amb una ecografia enganxada i una bafarada que diu “Hola, família”. M’ha quedat de pedra! He trigat uns segons llargs a reaccionar. Haig de ser àvia! La meva filla està embarassada! Una esgarrifança m’ha recorregut tot el cos, m’he emocionat i el cor se m’ha accelerat a mil per hora... Quina alegria! Després hem començat a parlar, la meva filla, el meu gendre, el meu home i jo. Quina xerrameca! Preguntes, comentaris, estirabots i, fins i tot, bajanades... 

Tot s’hi val, un bon batibull de paraules per desempallegar-nos del neguit d’aquesta descoberta, d’aquests moments d’il·lusió, d’una notícia desitjada. En un moment de la conversa, li he demanat què voldria de regal i, la meva filla, sense ni pensar-ho, m’ha dit “alguna cosa que em serveixi per educar al meu fill”. 

Porto mesos amb un desfici de mil dimonis. Estic ben capficada. Què li puc regalar? He recorregut establiments que parlen de valors i educació però tot són llibres plens de consells que no em fan patxoca. La meva filla és llicenciada en pedagogia i tota la vida s’ha dedicat al món de l’ensenyament. Què li puc regalar que no ho tingui après?  Per dir-ho ras i curt, estic feta un bon embolic! 

M’acaben de trucar. La meva filla està de part. Quin neguit! Tot em surt a l’inrevés. No trobo les claus, ni les ulleres... On tinc la bossa de mà? Miro el rellotge a cada moment, com si d’ell en depengués la meva vida. Em dona la sensació que els minuts passen més ràpid del compte. Em faig un cop de pinta i, al mirar-me a la lluna del bany, se m’encén la bombeta. Ja està! Li regalaré un mirall. Educar en l’exemple... i tant que sí!                                                                                  Montserrat Gil Casals

“Fes com jo”, diu la Dent de LLeó

Lletsó, llumenetes, xicoira, angelets... pots dir-me com vulguis, també pixallits, que és més divertit. Tinc molts noms però sóc la mateixa de sempre. Torno i torno, incansable, des de fa segles, mil.lenis, cada primavera. Sóc alegre i modesta, del color d’un esclat de sol. Puc semblar fràgil, però no ho sóc. Floreixo sempre quan toca, en el moment just estic a punt. Trec el cap, intueixo el bon temps i començo a desplegar el meu vestit verd, de puntes ben retallades. Després m’estiro amunt amb entusiasme i exhibeixo els meus cabells daurats, drets, de color viu, que es veuen a una bona distància, tot i que només aixeco dos pams de terra.

No hi crec en la sort, però tinc tot el que necessito, Em nodreixo de la terra, l’aigua i el sol. Sens dubte faig el que he vingut a fer, créixer i aprendre, o aprendre i créixer. No decideixo res, només sóc, i faig pel què sóc, no vull ser altra cosa.

De diversió no me’n falta, em gronxo amb el vent i jugo amb les abelles. Dono el meu encant a l’artista que m’observa, i dono les meves propietats benefactores a qui em coneix i em valora. Soc pura energia, com tu.

No puc preveure si passaré set, o si em colliran d’aquí a una estona, però ara visc i disfruto del que tinc. No sé res del demà, el temps no existeix. Sóc un àngel que vola camps enllà, cel amunt.

Quan torni a viure hauré après.

Em dono.

                                                                                                                                Isabel Escofet Vallès