El proverbi africà “Per educar un nen fa falta tota la tribu” s’utilitza sovint com a reflexió per expressar el convenciment de que la responsabilitat de l’educació dels nens i nenes no és pas únicament dels pares o de l’escola sinó que és un assumpte de tota la comunitat. També s’utilitza per donar valor als diferents agents educatius de la nostra societat: la família, el sistema educatiu, l’educació en el lleure, l’educació cívica, el paper educatiu que tenen el joc i les joguines, els llibres, el cinema, l’esport, les músiques i les seves lletres, la televisió... Hem girat la frase i l’hem convertit en...És la tribu la que educa”, tu i jo i l’altre, tothom ha d’ajudar a ensenyar a descobrir la vida als nostres infants.
3r Concurs de Microrelats 2021
ÉS LA TRIBU LA QUE EDUCA
-Organitzat conjuntament amb el Vila?ensa. Festival del pensament de l'Alt Penedès-
1.Hi podran participar totes les persones majors de 16 anys.
2.Tots els treballs participants hauran de tenir una extensió que no superi les 300 paraules.
3. El jurat valorarà
la qualitat literària, l’originalitat
i la relació amb el tema
del concurs. Els textos no han de
respondre directament la pregunta sinó que han de desenvolupar una ficció
literària que tracti el tema.
4. Les obres han de ser individuals, escrites en català i
inèdites. Cada participant podrà presentar només un text.
5. Els originals
s’han de presentar en un document en format Microsoft Word, OpenOfice o
PDF amb lletra Arial, cos 12 i a doble espai.
6. Terminis i presentació:
A/ Les obres s’han de presentar per correu electrònic amb
l’assumpte “Concurs microrelats 2021” entre les 00.00 h del dia 1 de gener i les 23.59 h del dia 8 de
març de 2021 a l’adreça microrelatstribu@gmail.com
Caldrà enviar dos arxius en un únic correu:
El primer arxiu contindrà el text que es presenta a concurs
en format Microsoft Word, Openoffice o PDF, i anirà anomenat amb el títol del
text i el pseudònim de l’autor o autora.
Per ex: “El rostre – Lluna -”. Tots els textos aportats en un altre format
seran esborrats i no entraran a concurs.
El segon arxiu, que no s’obrirà fins després del veredicte,
anirà anomenat amb el títol “Dades personals” i inclourà títol del text,
pseudònim, nom, cognoms, edat, adreça, telèfon i correu electrònic.
B/ Un cop finalitzat el concurs tots els arxius amb els textos no premiats
seran esborrats. L’organització del Concurs no es fa responsable dels correus
electrònics que no arribin o arribin en mal estat a la direcció de correu
electrònica exposada.
C/ Pel fet de participar en la convocatòria, els autors i
autores autoritzen al Grup de Mestres de l’Alt Penedès i al Vila?ensa a fer difusió i promoció del Concurs fent
servir reproduccions parcials o totals de les obres, amb les referències
adients d’autoria, en qualsevol mitjà publicitari (revistes, premsa, ràdio, TV,
cartells, webs i blogs, etc.).
7. El Jurat estarà composat per en Josep Maria Verge, mestre,
na Carme Ortoll, mestra, n’Antoni Munné-Jordà, escriptor i en Jordi Llavina,
escriptor i professor.
8. Veredicte
++ El veredicte del jurat es farà públic en l’acte que es realitzarà a Vilafranca del Penedès la tercera setmana d’abril del 2021, dins els actes del Vila?ensa, Festival del Pensament del Penedès. La data i l’hora s’anunciaran oportunament.
++ El veredicte del jurat serà definitiu i inapel·lable.
++ El jurat es
reserva la possibilitat de concedir
accèssits.
9.Premis
Seran premiats els quatre millors microrelats .
El premi consistirà en:
A/La màxima
difusió dels microrelats guanyadors:
+ Els setmanaris
penedesencs “La Fura” i “El 3 de 8” i el digital “Eixdiari” en l’edició
posterior a l’acte del veredicte,
publicaran els microrelats
guanyadors, així com els possibles accèssits.
+ Ràdio
Vilafranca emetrà els microrelats guanyadors.
B/ Altres premis
Entre d’altres, visites a museus, llibres, entrades per
espectacles... gràcies a les empreses i
entitats col.laboradores.
10. Les persones participants al Concurs de Microrelats subscriuen les següents bases i accepten el
veredicte final del jurat. També entenen i accepten la possibilitat que els
premis esdevinguin deserts si el mateix jurat així ho creu convenient.
El Concurs de Microrelats ÉS LA TRIBU LA QUE EDUCA és possible gràcies a la col.laboració de:
+Vinseum +Museus de Calafell +Museu del Ferrocarril
+Biblioteca Museu Víctor Balaguer +Castell de Gelida
+Museus de Sitges +Museu Pau Casals +Biblioteca Torras i Bages
+Editorial Andana +Llibreria L’Odissea +Llibreria La Cultural
+Llibreria Cuscó +F.M.R.P.C. Federació de Moviments de Renovació pedagògica de Catalunya
+Copisteria La Rambla +Fundació Pinnae +Temporada d’espectacles Cal Bolet i Auditori
+CineClub Vilafranca +Jazz Club Vilafranca +I.E.S. Milà i Fontanals
+Cellers Albet i Noya +Cellers 1+1=3 +Consell Comarcal de l’Alt Penedès
++ Grup de Mestres de l’Alt Penedès i Vila?ensa. Festival del pensament del Penedès
2n Concurs de Microrelats Setembre 2020 -Organitzat conjuntament amb el Vila?ensa. Festival del pensament de l'Alt Penedès-
Tema: Què vol dir ser humà avui ?
L’Àngel de pedra
L’àngel gairebé havia perdut
l’esperança de trobar la resposta quan,
després d’una gran tempesta, la venedora havia perdut la paradeta. Llavors es
produeix un fet insòlit i inesperat als ulls de l’àngel: tots els veïns que ha
observat fins el moment fen el possible per ajudar a la venedora. En aquest
moment se n'adona: la compassió i empatia és el que fa humans als humans, trets
que l’àngel de pedra no posseeix.
Alba Neher Mestre -Sant Martí Sarroca-
Els robots també corren
Albires la pujada, agafes aire i no t’atures, les cames et pesen i el cor cada vegada batega més fort però no pots frenar, desobeiries el teu propòsit. Esbufegues desesperadament, creus que no pots continuar però segueixes, i corres, corres i sembla que el temps s’aturi per instants i ara, en aquest precís punt, pam! La part més visceral ha aflorat per fer-te sentir millor.
Recordes la conversa que has mantingut al matí amb el company de feina del costat i sí, soc humana perquè corro per haver-m’ho proposat, he estat a punt de defallir però he estat valenta i no m’he aturat, m’he cansat i he suat, he somrigut i gairebé he plorat. Quina obra mestra d’enginyeria podria superar-ho?
Anna Cantacorbs Centellas -Calaf-
Al llarg de molts anys havia pogut veure infinitat de portades: català, castellano, english, socials, història, religió, filosofia, música, biologia, tecnologia, física, química, historia de l’art... Però mai havia pogut veure’n un per dins. “Això és el que vol dir ser humà? Tan sols un esser viu, ple de coneixement?” –es preguntava – “No, no pot ser. Hi ha d’haver alguna cosa més.
”Es preguntava per uns llibres que no sabia ni tan sols si existien. On eren totes aquelles portades que trobava a faltar? Generositat, empatia, amabilitat, tendresa, respecte, bondat, humilitat, lleialtat i un llarg etcètera. Hi hauria algú més com ella que s’encarregava de guardar-los? N’estava convençuda o almenys això es el que li agradava pensar. No volia creure que tota la responsabilitat requeia sobre ella.
Però ella no sabia res del món real. Ella era una motxilla.
Oriol Casas Huguet -Vilafranca del Penedès-Respiració artificial
Ismael Ceballos Griñan -Lloret-
1r Concurs de Microrelats Abril 2019
Tema: lliure
Microrelats guanyadors 2020
Arrels
Palplantada enmig de l’andana intenta recordar la
darrera vegada que va venir al poble. Però no... no ho aconsegueix. Estreny
l’ansa del maletí amb força i abandona l’estació tota decidida. Per fi ha
trobat un comprador i té ganes d’enllestir. Vol tornar a la ciutat al més aviat
possible.
Avança pels carrers que la van veure créixer i constata que la majoria han canviat molt. Ep! El bar de la plaça segueix igual! Què se n’haurà fet d’en Manolo, que cada tarda trobava una estoneta per jugar a pilota amb ella, quan hi havia poca clientela. O de la Dolors, la seva dona, que de tant en tant la deixava entrar a la cuina per ensenyar-li alguna de les seves receptes. Just davant del quiosc, encara hi ha el banc atrotinat on la senyora Mercè li solia explicar un munt d’històries fascinants. Ara és ella qui ho fa, quan posa els nens a dormir. Continua pel carrer de la fleca acompanyada d’una flaire de pa recent fet que la transporta a la infància i deixa a mà esquerra el camí del bosc. Deuria tenir uns deu anys quan van construir la cabana de l’arbre amb els amics i l’ajuda inestimable de l’Antoni, el fuster del poble. Sembla ser que allà hi faran una urbanització. De sobte pensa en l’àvia, amb qui sovint anava d’excursió. Com troba a faltar aquelles sortides. Quan passa per davant de l’escola, la nostàlgia ja s’ha apoderat d’ella. Sap que aquí els seus fills serien molt feliços.
Finalment arriba davant la casa dels pares, on
l’espera un senyor encorbatat. S’hi apropa amb un somriure d’orella a orella i
els ulls humits d’haver plorat:
—Ho sento molt, però no està en venda.
I esclafeix a riure sota la mirada incrèdula
d’aquell desconegut.
Òscar Turull Basar
Ningú del poble es va atrevir a dir-me que no feia
bé el paper. Es veu que portava el cistellet al braç equivocat, que vaig triar
el camí llarg per fer temps perquè en realitat no volia arribar a casa de
l’àvia i, a més, em vaig aturar a menjar-me un dels entrepans que li duia. Però
el que més va molestar els meus veïns va ser la cançó que taral·lejava: es
pensaven que eren udols per atreure el llop.
L’endemà tots els habitants del poble es van reunir a la plaça. Van fer tota mena de comentaris sobre el meu caràcter adolescent i finalment van decidir tornar a repartir-se els papers. “Quan es cansi de fer broma, tornarà i ja no tindrà cap paper en aquesta història”, va dir l’home que ara feia de pare. Però no tornaré, no ho faré mai; m’encanta que no sospitin que he marxat definitivament i amb la caputxa de foc ben lligada a un altre conte més modern. Raquel Casas Agustí
El vestit blau
El vestit blau. Sí, el vestit blau que vaig demanar per Internet. Ma mare no sap que el tinc. No me l’hauria deixat comprar, hauríem tingut la mateixa discussió de sempre: que si al col·le no s’ha d’anar amb vestidets i que encara menys algú com jo. Segur que em plouran crits quan em vegi. Per sort, avui no m’hi porta ella. Avui puc posar-me el que vull. I el vestit blau. ..
El vestit blau és ideal! Ja n’hi ha prou de portar la roba que ella vol que porti. Vull ser jo, que tothom vegi que sota els pantalons amples de sempre hi ha unes cames primes i un cul treballat per quatre classes de dansa a la setmana. Per això, el vestit blau és perfecte. Queda just per sobre del genoll. Ara, m’hauré de depilar perquè porto uns pèls...! Sí, em depilo i em poso mitges. Que la Marta es mori d’enveja, que vegi que hi ha unes cames a classe que són millors que les seves. Això sí: em posaré vambes, tampoc cal passar-se. Si em posés talons segur que seria massa, almenys ara, per començar. Les Converse blanques hi lliguen perfectament. I els cabells? Ai, no havia pensat en els cabells! Hòstia, no me’ls hauria d’haver deixat tallar tant. Però que si “no pots anar amb els cabells tan llargs”, que si “a tu et queden bé curts, com quan jo era petita, que els portava curts”. Mira, mama, tu fot el que vulguis, però a mi m’agraden llargs. No sé per què et faig tant cas. Sí que ho sé: per no amoïnar-te. Però s’ha acabat viure la vida que tu vols que visqui. Jo sóc així: algú que porta vestit i ensenya cuixa. Avui tothom coneixerà la Míriam. S’ha acabat ser en Pau. Gisela
Galí LLaurador
UN MAPA
En Karim va entrar a la tenda frissant per recuperar el tresor que hi tenia amagat. Va enretirar el coixí i va abraonar-se damunt del mapa que havia trobat al terra el dia anterior. Va desplegar-lo amb molta cura i va espolsar-ne les restes de fang, que havien quedat incrustades al paper. Aleshores va agafar un llapis amb la mà dreta i va començar a traçar una tímida línia. La punta del llapis avançava deixant una estela de color darrere seu que dividia el mapa amb la mateixa fragilitat que un vaixell trenca el mar. La línia vermella (perquè en Karim sempre pintava de color vermell) penjava de la Pensínsula Itàlica talment com un cordó d’aquella bota rocosa. Amb fermesa, va seguir el traç fins arribar a l’altre riba del mar. Va repassar la ratlla una i altra vegada i, sense voler, va traspassar a l’altre costat del paper. Però no va aixecar el llapis del mapa fins que la línia vermella –que ara ja era massa gruixuda per dir-n’hi línia- unia el taló de la bota italiana a l’actual Síria. Quan va acabar, en Karim va llençar el color amb força i va anunciar somrient: “Mira, mare, un pont!” Núria Sala i Ventura
Les il.lustracions han estat creades per alumnes del Batxillerat artístic de l'IES Milà i Fontanals de Vilafranca
Accèssits 2019
El Regal
La meva filla té unes coses... M’ha regalat un pitet amb una ecografia enganxada i una bafarada que diu “Hola, família”. M’ha quedat de pedra! He trigat uns segons llargs a reaccionar. Haig de ser àvia! La meva filla està embarassada! Una esgarrifança m’ha recorregut tot el cos, m’he emocionat i el cor se m’ha accelerat a mil per hora... Quina alegria! Després hem començat a parlar, la meva filla, el meu gendre, el meu home i jo. Quina xerrameca! Preguntes, comentaris, estirabots i, fins i tot, bajanades...
Tot s’hi val, un bon batibull de paraules per desempallegar-nos del neguit d’aquesta descoberta, d’aquests moments d’il·lusió, d’una notícia desitjada. En un moment de la conversa, li he demanat què voldria de regal i, la meva filla, sense ni pensar-ho, m’ha dit “alguna cosa que em serveixi per educar al meu fill”.
Porto mesos amb un desfici de mil dimonis. Estic ben capficada. Què li puc regalar? He recorregut establiments que parlen de valors i educació però tot són llibres plens de consells que no em fan patxoca. La meva filla és llicenciada en pedagogia i tota la vida s’ha dedicat al món de l’ensenyament. Què li puc regalar que no ho tingui après? Per dir-ho ras i curt, estic feta un bon embolic!
M’acaben de trucar. La meva filla està de part. Quin neguit! Tot em surt a l’inrevés. No trobo les claus, ni les ulleres... On tinc la bossa de mà? Miro el rellotge a cada moment, com si d’ell en depengués la meva vida. Em dona la sensació que els minuts passen més ràpid del compte. Em faig un cop de pinta i, al mirar-me a la lluna del bany, se m’encén la bombeta. Ja està! Li regalaré un mirall. Educar en l’exemple... i tant que sí! Montserrat Gil Casals
“Fes com jo”, diu la Dent de LLeó
Lletsó, llumenetes, xicoira, angelets... pots dir-me com vulguis, també pixallits, que és més divertit. Tinc molts noms però sóc la mateixa de sempre. Torno i torno, incansable, des de fa segles, mil.lenis, cada primavera. Sóc alegre i modesta, del color d’un esclat de sol. Puc semblar fràgil, però no ho sóc. Floreixo sempre quan toca, en el moment just estic a punt. Trec el cap, intueixo el bon temps i començo a desplegar el meu vestit verd, de puntes ben retallades. Després m’estiro amunt amb entusiasme i exhibeixo els meus cabells daurats, drets, de color viu, que es veuen a una bona distància, tot i que només aixeco dos pams de terra.
No hi crec en la sort, però tinc tot el que necessito, Em nodreixo de la terra, l’aigua i el sol. Sens dubte faig el que he vingut a fer, créixer i aprendre, o aprendre i créixer. No decideixo res, només sóc, i faig pel què sóc, no vull ser altra cosa.
De diversió no
me’n falta, em gronxo amb el vent i jugo amb les abelles. Dono el meu encant a
l’artista que m’observa, i dono les meves propietats benefactores a qui em
coneix i em valora. Soc pura energia, com tu.
No puc preveure si
passaré set, o si em colliran d’aquí a una estona, però ara visc i disfruto del
que tinc. No sé res del demà, el temps no existeix. Sóc un àngel que vola camps
enllà, cel amunt.
Quan torni a viure hauré après.
Em dono.
Isabel
Escofet Vallès
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada